La capital

A la gent “de comarques” ens agrada molt critiquejar sobre Barcelona i les seves aspiracions de capital. Els barcelonins, en canvi, consideren que la Generalitat els maltracta i que, lluny de les aspiracions de Madrid, ells no volen ser capital de res. Barcelona is different, diuen. Però el fet és que Barcelona basa gran part del seu poder social (polític, cultural…) i econòmic en la resta de Catalunya; i que Catalunya en conjunt veu (i aposta per) Barcelona com a motor del país. L’una necessita a l’altra, i viceversa.

Barcelona juga, per tant, el paper de capital. I com tota bona capital europea ha de dotar-se d’una mitologia – local i nacional – que justifiqui tal estatus. L’exemple paradigmàtic d’aquest fet són els noms dels carrers de l’Eixample, que majoritàriament responen al nom de personatges il·lustres o de territoris que antigament havien pertanyut o bé al regne d’Aragó, en el cas dels carrers més antics, o bé a Espanya, en el cas dels carrers més nous. Què pot ser més efectiu per adoctrinar la població que els noms dels carrers on viuen?

Doncs bé, aquesta voluntat de construir la identitat col·lectiva dels barcelonins i, per extensió, dels catalans, ha trobat la seva nova víctima en la Plaça de les Glòries Catalanes de Barcelona. Centre neuràlgic de la nova Barcelona dissenyada per Cerdà, aquest encreuament estratègic aspirava a ser el nou punt de referència de la ciutat, però aquest objectiu mai s’ha aconseguit i Glòries ha quedat fins a dia d’avui com un nucli de comunicacions al que la ciutat ha donat l’esquena. Els canvis que ha experimentat el districte de Sant Martí en els últims anys, però, han tornat a fer lloc per a l’esperança. La crisi econòmica està posant entrebancs a la reforma de la plaça, però la voluntat política de convertir-la en un nou pol urbà ha reaparegut.

Ara bé, no tothom coincideix a l’hora de decidir què s’hi ha de fer a Glòries. L’anterior consistori havia previst soterrar alguns dels carrers que desemboquen a la plaça i tirar a terra el tambor o tortell, però el nou consistori sembla decidit a deixar per més endavant el soterrament. El debat sobre la forma de la nova plaça continua (…), però sembla que tothom coincideix en la idea de fons: la plaça de les Glòries ha de ser un nou centre identitari de Barcelona i, per extensió, de Catalunya. Així, l’Ajuntament de Barcelona sembla voler canviar el nom de la parada de metro “Glòries” per “Glòries Catalanes”; i recentment el grup socialista a l’ajuntament ha reobert el debat sobre la possibilitat de construir-hi (algun dia) un nou Parlament de Catalunya (veure imatge). La reforma de la plaça perilla, però la construcció nacional és imparable.

Crec que ningú pot negar que per fer de Glòries el centre de Barcelona i Catalunya el més important és obrir l’espai als ciutadans, destinant més espai a zona verda o equipaments (i, perquè no, institucions públiques). La crisi econòmica fa molt més difícil resistir-se a buscar en la iniciativa privada una font de finançament per dur a terme la reforma, però el fet és que substituint la grandesa física i qualitativa de l’espai per una nova nomenclatura o pensant en la possibilitat de construir un nou Parlament quan amb el que tenim ara en tenim prou i de sobres, només s’està maquillant un fracàs polític. No hi ha diners, d’acord. Aquest cop no ens hi podrem lluir ni portar un arquitecte estranger perquè firmi el projecte. Però no veig perquè hem de renunciar a que Glòries sigui pels ciutadans i no pels cotxes o per la iniciativa privada. Parlar de canviar el nom de la parada de metro o de projectes grandiloqüents i econòmicament utòpics només fa que distreure el personal. Alerta! Per què no deixem un gran espai obert amb quatre arbres i quan hi hagi més diners ja s’hi farà un projecte més ambiciós? De debó cal forçar la màquina i trobar una solució a corre-cuita de la que segur que ens arrepentirem en el futur?

“La France forte?”

Potser Nicolas Sarkozy té raó quan diu que hem de parlar de la realitat tal i com és. I la realitat és que, un cop superada la primera ronda de les eleccions presidencials franceses, el candidat de l’UMP ha adoptat gran part dels discurs d’extrema dreta de Marine Le Pen. Tal i com diu a l’últim vídeo de campanya, si guanya les eleccions està disposat a endurir les lleis d’immigració fins al punt d’introduir un examen de llengua francesa i coneixement dels “valors de la República”, o reconsiderar el tractat de Schengen pel qual existeix lliure circulació de persones entre alguns països de la Unió Europea i altres països europeus. Clar que la musiqueta i l’estètica de tot el vídeo ja fan posar els pèls de punta…

A Catalunya i Espanya aquest tipus de discurs encara no ha arribat a impregnar el discurs polític dels partits majoritaris amb tanta vehemència, com a mínim a les eleccions generals i autonòmiques. Dit això, també cal tenir en compte que CiU i PP tenien tan assegurada la seva victòria a les eleccions catalanes i espanyoles respectivament que no van haver de recórrer a aquest nivell d’extremisme. Què hagués passat si el PSC o el PSOE haguessin suposat un rival real?

Aquí us deixo els 2 vídeos de la campanya per la segona ronda de les eleccions presidencials franceses. Si no voleu tenir malsons ni agafar mania als gavatxos us recomano que els mireu per ordre.

Visca la vida urbana!

Aquesta és una discussió que tinc com a mínim un cop al mes (quan vivia a Girona, setmanalment) amb el meu avi: és millor que la gent visqui a ciutats i pobles o dispersada pel territori? L’argument del meu avi és molt senzill: la gent ha de viure a cases aïllades i a prop de la terra per ser més autònoms (cultivant, per exemple, els seus propis aliments) i per aconseguir un “equilibri natural” entre la vida humana i la naturalesa, amb l’objectiu final de ser més feliços i sostenibles.

Ara bé, s’ha de dir que el meu avi no és l’únic que propugna aquest estil de vida. Jefferson repudiava la vida urbana per tendir al vici i per pervertir els ciutadans americans. I sobretot perquè els feia dependents d’una minoria privilegiada. Al seu entendre, si un individu tenia la seva pròpia explotació agrícola o ramadera (o qualsevol altre petit negoci) gaudia de la independència econòmica necessària per exercir plenament els seus drets democràtics, mentre que els habitants de les zones urbanes depenien del sou dels seus amos i de les provisions que provenien del camp, pel que no eren del tot lliures. Amb l’objectiu de crear un “imperi de llibertat”, Jefferson va retornar poders del govern federal als governs estatals i locals, alhora que assegurava la consolidació de l’agricultura com el principal sector econòmic dels Estats Units amb la compra de Louisiana a França. Segons Jefferson, la independència econòmica era condició sine qua non pel bon funcionament d’un sistema polític democràtic i republicà.

Els temps, però, han canviat, i si algú depèn d’algú a dia d’avui és el camp de la ciutat. El preu del menjar i altres productes agrícoles en un sistema capitalista ve determinat principalment pels compradors (tant consumidors com sector secundari) i no pels productors, i en qualsevol cas un pagès ja no pot viure sense la tecnologia que li proporciona la ciutat. La percepció social de que els ciutadans de la ciutat estan d’alguna manera pertorbats, a més, ha desaparegut o, fins i tot, s’ha capgirat. En termes d’autonomia personal, la diferència entre uns i altres és mínima. Tots depenem els uns dels altres, i estem sota el paraigües de grans fortunes que no són ni urbanes ni rurals sinó extraterrestres. En definitiva, la vida urbana és, com a mínim, tan (o tan poc) favorable a un bon funcionament de les institucions democràtiques com la vida rural.

Dit això, crec que cal comentar ara les assumpcions que fa el meu avi i que he exposat al principi d’aquest text. Que la vida al camp no ens fa més autònoms sinó al contrari crec que ja ha quedat prou demostrat. Queda per veure, però, si a nivell de sostenibilitat ambiental i de qualitat de vida viure separats els uns dels altres és millor que viure plegats en un àmbit urbà. D’entrada, sembla existir un consens en tots els àmbits de les ciències socials en considerar la vida urbana com a més sostenible ambientalment que la vida rural. Només comparant les instal·lacions, materials, consum energètic (…) necessaris per allotjar 10 famílies en una ciutat o al camp, queda clar que la ciutat és capaç d’allotjar-les consumint molt menys: mentre aquestes 10 famílies poden viure en un edifici amb serveis i instal·lacions comuns en una zona urbana, al camp haurien de disposar cadascuna de tots els elements constructius d’un habitatge. A nivell col·lectiu, a més, les carreteres, línies elèctriques, repetidors de telèfon/TV/internet (…) necessaris per donar servei a aquestes famílies són més costosos si viuen desperdigades pel territori que si comparteixen serveis a la ciutat. Per no parlar de tots els desplaçaments (=contaminació+cost…) que s’eviten si la gent viu a prop dels centres de producció i distribució. A més, la producció agrícola actual també consumeix molta energia (petroli, electricitat) i és poc respectuosa amb l’entorn natural en el que es troba (contaminació i sobreexplotació d’aqüífers, entre d’altres). I si considerem els que viuen al camp però no s’hi dediquen com a professió, la dependència del cotxe es suma als inconvenients apuntats abans. A les zones urbanes, en canvi, s’utilitza més el transport públic i els desplaçaments són menors. En un món tan poblat com l’actual, on viure al camp no implica ser econòmicament independent ni més respectuós amb el medi ambient, viure en un àmbit urbà ha esdevingut més sostenible tant a nivell econòmic com mediambiental.

En referència a la qualitat de vida, la discussió és més ambigua i subjectiva. Uns preferim respirar aire net i passejar pel bosc o pels carrers d’una urbanització de casetes unifamiliars. Els altres preferim tenir accés a feines més ben remuneradesa, a una oferta cultural més àmplia, i a altres activitats post-materialistes. El que està clar, però, és que en ambdós casos hi ha avantatges i inconvenients, i que si bé la vida urbana pot ser pitjor a la vida rural en alguns sentits, en d’altres és clarament superior.

Com sempre, aquesta reflexió és fruit d’un petit (però molest) fet quotidià. A Boston estic vivint en una casa a les afores de la ciutat, a 10 minuts caminant de la universitat. Això és suportable, però què me’n dieu d’haver de caminar 20 minuts per arribar al supermercat més proper? Podria accedir a un altre super en tramvia, però l’aventura no deixaria de ser accidentada. Sense cotxe als Estats Units no ets ningú, i això és en gran part fruit d’un model urbanístic que ha prioritzat el creixement horitzontal – suburbial – davant del model de creixement vertical; model que han portat a l’extrem als centres de les grans ciutats però que no s’ha aplicat de forma general. Les ciutats europees i especialment les mediterrànies, en canvi, parteixen d’un model molt més sostenible basat en un creixement horitzontal moderat (edificis d’entre 4 i 8 plantes) que permet gaudir del millor en termes de sostenibilitat sense renunciar a una bona qualitat de vida. En definitiva, visca els supermercats a 1 minut de casa a l’Eixample de Barcelona.

A tall d’aclariment, quan parlo de vida urbana em refereixo a la vida en un centre urbà, sigui en una gran ciutat o en un poble gran. La vida rural, per contra, fa referència a la vida en cases aïllades i disperses. Sóc conscient de les limitacions d’aquestes equiparacions (rural-dispers/urbà-concentrat), però crec que són útils i poc conflictives en aquesta reflexió.

Vivim en un bloc de pisos

S’han fet molts paral·lelismes per explicar la vertebració territorial d’Espanya i l’altre dia, estirat al llit, se me’n va acudir un altre de força enginyós. Aquesta entrada és una paranoia mental, esteu avisats.

Parteixo d’una concepció del món com si fos una gran extensió de terreny per urbanitzar. Cada estat rep (o guanya al llarg del temps a través de guerres…) una parcel·la, i en aquesta construeix habitatges per tots els seus ciutadans, agrupats per unitats que en alguns casos són regions, en altres estats o en el nostre cas comunitats autònomes. Així, Estats Units, com a estat d’origen federal, és la mera agregació de diferents cases que en un moment concret decideixen unir-se per crear una urbanització amb serveis comunals. L’accés des del carrer és únic – són una unitat de cares a l’exterior – però un cop a dins cadascú té el seu jardí, més o menys gros i cuidat segons les condicions de cada estat; la seva casa, més o menys luxosa, més o menys oberta als visitants (…); i, en general, la seva vida privada. França, en canvi, ha reconvertit el seu palauet neoclàssic construït ja fa molts anys en una gran casa on no només es comparteixen la cuina i la sala d’estar sinó també dormitoris i lavabos. La intimitat, per tant, és mínima; i tothom es veu exposat a l’opinió dels altres i, en conseqüència, obligat a comportar-se com la majoria – són una República. I així per cada país: Alemanya ha dividit la seva parcel·la en cases adossades, Itàlia té casa única però a alguns els fan dormir al soterrani i Corea del Nord ha construït un mur de separació amb el carrer i les cases dels veïns de tal manera que no podem saber com viuen a dins (…).

Espanya, després de la dictadura, va decidir tirar-ho tot (o quasi tot: va conservar part dels fonaments) a terra i construir un bloc de pisos. La idea era la següent: tothom viuria al mateix edifici, molts dels serveis serien comuns i aquells veïns que no poguessin pintar el seu pis, pagar-se els electrodomèstics (…) rebrien ajuda de la comunitat de veïns, però alhora cadascú tindria el seu propi pis on poder gaudir de certa privacitat. El problema, però, és que a la pràctica això no ha sigut del tot així. Per començar, el País Basc i Navarra van poder triar quedar-se amb els àtics, fer una aportació limitada a la comunitat de veïns i tenir accés directe als seus pisos des de l’ascensor amb una clau particular. A més, Madrid es va quedar amb tot el principal – que és l’únic pis que ocupa tota la planta i té balcons que donen al carrer – i amb la presidència vitalícia de la comunitat de veïns. La resta de comunitats autònomes van anar quedant-se amb la resta de pisos. En un principi semblava que aquelles comunitats que tenien més ganes de gaudir de privadesa (i que en alguns casos havien apostat per un model a base de cases com l’Alemany) podrien triar els pisos més lluminosos i amb els millors acabats, però això es va descartar ràpidament: exceptuant els casos de les comunitats forals, tothom tindria els mateixos drets. Els pisos, per tant, es van acabar sortejant.

Els problemes a la comunitat de veïns, però, no van acabar amb el repartiment dels habitatges. A mesura que han passat els anys, aquells veïns que no reben ajuda de la comunitat s’han queixat de que els que sí en reben s’haurien d’esforçar més. A més, s’han donat casos de males passades: alguns veïns s’han dedicat a amagar la correspondència i a embrutar els replans d’alguns altres veïns; d’altres han preferit xafardejar i confabular en contra dels altres veïns. Recentment, a més, Catalunya, un dels veïns més problemàtics, ha demanat reduir la seva aportació a la comunitat de veïns perquè considera que el tracte que rep per part de la resta de veïns és injust i perquè, malgrat que inicialment es podia fer càrrec de les seves pròpies despeses domèstiques, ara va una mica més ajustada. La resposta per part de la resta de veïns ha sigut unànime: No. Fins i tot els de l’àtic s’hi han oposat. La tensió ha crescut entre els veïns, i la capacitat de la comunitat per unir-los empitjora dia a dia.

Alguns parlen de tirar quatre envans i convertir el bloc de pisos en un únic habitatge. D’altres opinen que les coses ja estan bé com estan, que només s’han de canviar un parell de bombetes i disciplinar als veïns que no fan les feines que tenen assignades. I alguns altres, empipats amb com va tot plegat, estan pensant en comprar la parcel·la del costat i aixecar la seva pròpia vivenda. I amb tot això, la presidenta (una tal Merkel) de l’associació de veïns del barri (Unió Europea) està contínuament enviant notificacions a la comunitat de veïns exigint que pintin la façana, arreglin el seu tros de vorera, canviïn l’antena de tele (…). ¡Aquí no hay quién viva!

Imatge: Habitatges al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs

El Washington català

Washington és un estat dels Estats Units d’Amèrica. I també la seva capital. També és un carrer a milers de ciutats i pobles dels EUA (…) però sobretot és un personatge clau en la història i fundació dels EUA com a nació. George Washington és, sens dubte, el pare de la “nació americana”. Només cal veure el respecte que li tenen la gran majoria dels ciutadans, no només ara sinó al llarg de la història dels EUA i, fins i tot, durant la Revolució Americana. Era tan respectat que durant la convenció en la que es va discutir el contingut del que posteriorment seria la Constitució dels EUA tothom era conscient de que ell seria el futur president de la Unió i, per tant, la figura del President va ser, en gran part, dissenyada pensant en ell. No és secundari que tots els bitllets d’1$ portin el seu retrat, ni que, conjuntament amb Abraham Lincoln, sigui considerat el millor president de la història dels EUA. La seva persona representa la pròpia nació americana i, per això, tothom als EUA li té un gran respecte i estima.

Comparar algú que va morir fa més de 200 anys amb algú que encara és viu és difícil i, fins i tot, perillós. Primer perquè les seves opinions no són estables sinó que poden canviar, però sobretot perquè no té cap sentit que altres persones interpretin i parlin de les seves idees si ell encara hi és per defensar-les en persona. Tot i això, Washington ja era percebut com a pare de la pàtria durant el seu mandat com a president; encara que la mitificació que se n’ha fet a posteriori és el que l’ha constituït com a heroi nacional.

Malgrat que la comparació pugui semblar forçada, no seré el primer en afirmar que Jordi Pujol és i serà el pare de la nació catalana moderna. El seu paper en la fundació del marc polític i institucional de la Catalunya actual és evident, així com el respecte i l’estima dels catalans cap a ell i el que representa, demostrat per 5 victòries electorals* que el van portar a ocupar el càrrec de President de la Generalitat durant 23 anys. El seu rol com a Molt Honorable, a més, va transcendir les funcions atribuïdes al cap de l’executiu per abastar un projecte molt més ambiciós: el renaixement del catalanisme després de la dictadura. No és estrany, doncs, que la gran majoria de la societat i la classe política catalanes el reconeguin com una de les figures més influents de la Catalunya del segle XX, sinó la més influent.

I és que, ens agradi o no, formem part d’aquells que van votar Pujol elecció rere elecció o d’aquells altres que no votarien mai Convergència i Unió, el president Pujol està destinat a ser el Washington català. Podríem entrar a discutir el paper d’altres grans figures com Pasqual Maragall (el Jefferson català? Salvant les distàncies ideològiques, és clar), però crec que ningú posaria en dubte que Jordi Pujol passarà a la història com a la persona que simbolitza la creació de la Catalunya post-franquista i la seva identitat nacional. El que diré a continuació pot semblar una exageració, però ho penso de debò: la mort de Jordi Pujol vestirà tot Catalunya de negre. La força de la seva figura és, sobretot des de que va abandonar la presidència de la Generalitat, central per entendre Catalunya i el catalanisme. I crec que està destinada a ser-ho molt més durant els propers anys.

És segurament per aquesta idolatració que s’ha fet de Jordi Pujol que ara tots ens sorprenem de que, als seus 81 anys, decideixi abandonar la seva ambigüitat nacionalista per abraçar (això sí, amb desgana) l’independentisme. Jordi Évole es mostra més brillant que mai quan, a l’entrevista que li ha fet recentment al programa “Salvados” de “La Sexta”, posa de relleu la importància i potencial influència que té que Jordi Pujol es declari a favor de la independència. Com destaca el periodista, que el president Pujol digui que votaria a favor de la independència pot tenir un efecte molt gran sobre l’electorat català en referència a un possible referèndum d’autodeterminació. Pujol, però, diu que molts dels ciutadans que l’admiren segurament no l’imitarien. Però jo, com Évole, veig perfectament l’impacte que la seva opinió pot tenir, avui i ens els propers anys, sobre l’opinió pública catalana.

A diferència de Washington, però, Jordi Pujol difícilment viurà el naixement d’un estat català. En qualsevol cas, el seu paper en la construcció de la Catalunya actual és vital i indiscutible. No us estrenyeu si, algun dia, la seva cara apareix a les monedes d’euro o si, com ja diuen alguns, posen el seu nom a l’Aeroport del Prat. En aquest últim cas, però, i posats a donar-li un nom, jo li posaria Pasqual Maragall. Però això ja és un altre tema.

* Malgrat que va presidir la Generalitat durant 6 legislatures, a la última d’aquestes CiU només va guanyar en escons; mentre que el PSC va guanyar en nombre de vots.

Habemus Mod

Aquesta entrada ha estat engendrada a la dutxa de casa. O, més ben dit, hi ha estat el seu títol. La resta ha anat sortint durant els dies següents… i és, de fet, fruit d’un interès personal per l’urbanisme i, més genèricament, per l’”on”. No us espanteu si us dic que, d’aquest interès, potser m’agradaria fer-ne una professió algun dia (per què no?).

Aquesta setmana s’han assignat les places a les residències de Boston College pel curs vinent. Tot un esdeveniment. El fet és que, com sempre, la demanda ha superat àmpliament l’oferta (serà per justificar els preus desorbitats?) i hi ha hagut empentes per aconseguir les millors places. La joia de la corona: Els Mods. El facebook n’ha anat ple. Tothom (o quasi tothom) volia viure en aquestes petites cases adossades – entre mitgeres – de planta baixa i pis situades al bell mig del campus, on l’ambient universitari és especialment dolç quan arriba la primavera i tothom fa barbacoes a l’aire lliure. Però no sempre es pot tenir tot, no?

El que vull destacar aquí és la importància que, al meu entendre, té el lloc on vivim i, per extensió, el lloc on treballem, ens divertim, mengem, dormim (…). L’”on”. Moltíssimes persones dediquen la seva vida professional a pensar, dissenyar i construir el lloc on vivim, on passen les coses a les que donem molta importància i també les que són irrisòries. I és que l’”on” sempre condiciona el que fem en ell. De la mateixa manera que és condicionat per nosaltres.

Richard Florida en el seu llibre Who’s Your City? destaca precisament la importància que els ciutadans donen (especialment als Estats Units) a les característiques de la ciutat on decideixen viure. A més de veure’s condicionats per les ofertes de treball, el preu de l’habitatge o la proximitat als llocs on viuen els seus familiars o amics, l’autor sosté que els ciutadans tendeixen a fer una valoració dels avantatges i inconvenients de cada lloc, prenent en consideració aquelles variables que més els afecten segons el seu grup d’edat, gènere, estat civil (…) i prenent una decisió que, al seu entendre, serà la més important de les seves vides. No només perquè condicionarà el clima o el paisatge amb el que es llevaran cada matí, sinó perquè determinarà en què treballen, amb qui s’aparellen, quins serveis socials reben de les administracions públiques, la seva esperança de vida, en quin ambient creixeran els seus fills… en definitiva, la seva vida. L’”on” importa. I molt.

Prenent una perspectiva més general, no només el país o la ciutat formen part de l’”on”, sinó també el nostre habitatge (casa-pis), la situació d’aquest (centre-suburbis), l’accés a serveis públics (proximitat a zones verdes, escoles, hospitals, transport públic), l’ambient del barri (si hi viuen famílies amb nens o estudiants o gent gran o turistes) (…). I a nivell micro, el mobiliari del nostre habitatge, si tenim jardí o terrassa, número d’habitacions (…). I això mateix aplicat al lloc on treballem, al lloc on ens esbargim, al lloc on comprem… Tants llocs i tan important que ens hi sentim a gust, que ens agradin i que responguin a les nostres necessitats.

I tot això per dir que els meus companys de pis (roommates, no flatmates, que si no et prenen per britànic) han aconseguit un Mod i estan més contents que un gínjol.

“The poor”

Em llevo de bon dematí per fer un skype amb la família. Decideixo fer-lo a la sala d’estar, perquè els meus companys de pis dormen i no voldria despertar-los. És dissabte, i toca dormir fins tard.

Mentre parlo amb l’àvia veig passar algú pel costat de la finestra. Passa pel petit corriol que separa casa meva de la dels veïns, en direcció al backyard. “No em sona haver-la vist abans”, penso. Però vaja, potser ve a arreglar alguna cosa, treure la neu d’algun lloc o podar alguna planta. No li dono més importància i segueixo amb l’skype.

Un cop enllestit l’skype, decideixo anar tirant cap al centre mentre alguns amics una mica més mandrosos acaben de dutxar-se i esmorzar. Surto de casa i em dirigeixo a la parada de la “T” a Cleveland Circle. De sobte, torno a veure la dona, aquest cop amb una bossa blanca d’escombraries penjada de l’esquena plena de llaunes de cervesa barata i gots de plàstic vermells. Me n’adono, també, que té faccions orientals, i que deu rondar els 60 anys.

No crec que calgui donar massa explicacions. La senyora en qüestió es dedicava a recollir les deixalles que els universitaris – majoritàriament blancs caucàsics en denominació americana – havien deixat tirades pel carrer amb l’objectiu de treure’n algun calé. Sense ànims de desenvolupar un gran argument al voltant de com considero que s’ha de mesurar el benestar social, estic força d’acord amb Rawls quan diu que el benestar d’una societat es mesura per com aquesta cuida dels seus pobres i desvalguts. Com dic, hi ha moltes objeccions a fer al càlcul rawlsià de benestar social, però considero que la seva perspectiva ha de servir, si més no, per posar a la llum el gran problema de la societat americana, això és, les desigualtats socials. I és que, per molt rica que sigui una societat, per molt igualitària que sigui en termes de drets i fins i tot d’oportunitats, només si és capaç de garantir uns mínims de benestar a tots els ciutadans se la pot anomenar, al meu entendre, una societat justa.